L’Impost de Transmissions Patrimonials, ITP, ha patit un canvi radical en aquest inici del 2022 del qual no se n’està parlant gaire. La novetat rau en la nova eina de l’administració per recaptar els impostos indeguts: ara beneficia més a les arques de l’administració pública.

Amb l’anterior versió de l’ITP, comprar-se un pis suposava haver de pagar un impost de transmissions del 10% sobre el valor de compra de l’immoble, un impost discutible però amb base lògica: el traspàs de la propietat d’un immoble d’una persona a una altra. Amb la nova aplicació de l’ITP, la quantitat a pagar ja no depèn del valor de compra del pis, sinó del valor que determina l’administració, i, per tant, això fa que els impostos siguin més elevats, ja que el poden valorar amb un valor desorbitat. Això és el que li ha passat a J.A. una nova propietària que d’haver signat la compra del seu pis el 2021 o fer-ho ara el 2022 ha de pagar més de 6.500 € més. Per què passa això? Doncs perquè l’administració, mitjançant el nou índex de referència diu que el valor del seu nou pis és de 270.000 € en comptes de 205.000 €, el preu que ella ha pagat a l’anterior propietari.

Què és l’índex de referència? Com ho calcula l’administració? I perquè vol aplicar-lo? El nou índex apareix al Cadastre i valora tots els immobles amb una mitja per metre quadrat de les operacions de compravenda de la zona de l’any anterior. L’administració, en la seva lluita contra el blanqueig de capitals i com a mesura per posar fre al diner negre, ha posat aquest índex per als que escripturaven per un valor inferior al de compravenda fent un pagament en diners no oficials, més coneguts com a diners en B. La idea tot i que és bona per aquest objectiu, està molt mal executada.

A què no és el mateix cotxe un Ferrari que un Seat? A què no és el mateix un monovolum de set places i un utilitari petit de dues places? O un cotxe de segona mà km 0 i el mateix cotxe però amb deu anys d’antiguitat, atrotinat i amb 200.000 km al seu motor?

Una de les possibles solucions a aquesta situació, seria emprar la figura del taxador com a organisme independent de valoració, ja que en un percentatge molt alt de casos, han d’anar a fer una visita abans de la signatura. Aquests podrien emetre un certificat de valoració real de l’immoble, a part de la taxació per al préstec hipotecari, i que l’enviés a la notaria per relacionar el pagament d’impostos amb aquest certificat.

Sincerament, no crec que aquesta mesura sigui una mesura per evitar el diner negre, perquè, al cap i a la fi, la persona que en tingui, pagarà sense problema o buscarà la forma per evitar que l’afecti tant aquest impost. Posar dins el mateix sac, immobles reformats i no reformats; immobles de 50 m2 i de 200 m2; o un àtic amb terrassa i unes vistes genials i un pis amb vista a una paret, no crec que sigui la millor manera de combatre el diner negre.

L’administració faria bé de revocar aquesta aplicació i pensar-ho millor, fent un estudi i uns escenaris amb casos reals. No costa gaire trobar formes de recaptació d’impostos més elegants, més socials i equitatives i amb una acceptació social major.