El conte del càntir i l’aqüeducte

Fa molt de temps, en una vila italiana, hi havia un seriós problema d’escassetat d’aigua.

L’alcalde va decidir licitar el treball de transportar aigua des del riu més pròxim fins a la cisterna que estava a la plaça central. Va adjudicar el contracte a un parell de cosins, en Pablo i en Bruno.

Els joves van començar a treballar i, un cop finalitzat el dia, havien omplert la cisterna i els van pagar per cada canti d’aigua que havien aconseguit portar.

En Bruno,  que era gran i fort, estava feliç amb la paga, però en Pablo, que era més menut i esquifit, no estava tan content. Li feia mal l’esquena i tenia les mans plenes de butllofes. A més, havia d’aixecar-se el primer i ficar-se al llit molt més cansat que la resta, i cada dia continuar carregant cantis.

En Pablo li va proposar al seu cosí que comencessin a construir un aqüeducte, una canonada que portés l’aigua des del riu fins al poble i així no haurien de continuar carregant cantis. Però en Bruno, no va creure en aquesta possibilitat perquè se sentia còmode i segur amb la seva nova ocupació. Fins i tot havia comprat uns cantis més grans per portar més aigua i aprofitar cada viatge.

En Pablo, convençut en la seva idea, va començar a desenvolupar el seu projecte. Va treballar en la construcció del conducte durant les seves hores lliures i els caps de setmana.

Mentre en Bruno dormia o estava al bar amb els seus amics, en Pablo continuava cavant a poc a poc i amb persistència la rasa per a la canonada. L’esforç del Pablo era major, ja que treballava molt més que en Bruno, però el seu projecte de l’aqüeducte era moltíssim més gran.

Els primers mesos no es veia molt d’avanç en la construcció del conducte però, amb el pas dels dies, en Pablo ja havia de caminar menys per a aconseguir l’aigua i omplir els cantis. Mentrestant, en Bruno es veia cansat i fatigat, i havia de continuar caminant fins al riu per a omplir els seus cantis.

“Els esforços dolorosos a curt termini són iguals als grans resultats a llarg termini”, “Mantingues fixa la teva vista sobre el premi”, “Centímetre a centímetre s’avança” es deia en Pablo a sí mateix a mesura que enterrava la seva pica en el sòl rocós. Els centímetres es van convertir en metres… els metres es van convertir en centenars de metres… i després quilòmetres…

Finalment, un dia en Pablo va arribar al poble. – La canonada està acabada! – va dir. Els habitants van córrer per anar a veure com arribava l’aigua a través de la canonada fins a la cisterna de la vila. Ara per fi, el poble tenia un subministrament constant d’aigua, i els veïns de les afores es van traslladar a la vila. Aquesta va créixer i va  començar a progressar.

Un cop acabada la canonada, en Pablo ja no havia de transportar més galledes. L’aigua fluïa bé, tot i que ell treballés o no. Fluïa mentre ell menjava. Fluïa mentre ell dormia. També funcionava els caps de setmana mentre ell jugava. I com més aigua arribava a la cisterna de la vila, més diners arribaven a la butxaca d’en Pablo.

Aquesta història és una adaptació de la Paràbola de l’aqüeducte de Burke Hedges

Publicación1

 

 

Feliz semana!

Octavi Garcia

info@octavigarcia.com

Uneix-te a més de 300 persones que gaudeixen ara d’una bona salut financera

Estigues informat dels pròxims tallers